El passeig és un carmí bici

El dia és esplèndid. Després del fred de tota la setmana, -cada matí voregem els 0 graus- avui fa un sol de miracle i s'està d'allò més bé.
I jo que penso: quin dia més bonic per passejar les netes. Truco a la meva filla que viu a 25 km. d'aquí i li venc el producte: que si nostre passeig és el més bonic, que si té, com a mínim, dos quilòmetres de punta a punta, que hi ha arbres per parar el sol i clarianes perquè entri el mateix sol. No em costa gaire convèncer-la. De fet les seves arrels són d'aquí i s'estima aquesta seva terra.
L'arribada és triunfal: cotxets amunt i avall, les petitones amb l'il·lusió a la cara i el gendre, que no és d'aquí, portant-me la contrària, com sempre, que si aquest passeig és l'unica cosa bona que tenim, que què més voldríem que fes dos quilòmetres, que per maco, el seu, de poble.
I comencem l'aventura, perquè fer aquests dos o un i mig o bé tres quilòmetres, tan se val, pot esddevenir una autèntica aventura si ho intentes un diumenge, que evidentment és el dia més avinent per probar-ho.
Tot plegat, una ventada que no arribo a descobrir des d'on m'ha arribat, m'escabella el serrell. Miro a la néta que m'està dient, iaia fred. Encara no he acabat de cordar-li la jaqueta que un cicló gairebé se'ns emporta. Aquesta vegada aconsegueixo veure'n la causa: un grup de ciclistes han passat a tot gas just un parell de metres de nosaltres. La nena s'ha espantat. Però no tinc temps de consolar-la que ja hi tornen. Són uns altres, el jersei és d'un altre color, però van a la mateixa velocitat i no s'estàn d'històries. Sembla ser que tenen prioritat de pas. La mossa, mentre, veu els ànecs del riu i s'hi apropa. Mal fet. Una mica més i l'enxampen. El bicilista, però, s'enfada. Ha tingut que parar i ha perdut pistonades. Mira per on, i jo que em pensava que un passeig era per passejar!. Sembla que ens estiguin invadint, n'hi ha per tot arreu. Mica en mica ens anem agrupant tots per presentar un bloc més compacte i aturar-ne l'atac. Un tros més enllà ens trobem amb la meva mare i la seva germana que amb el pas de tortuga que porten, no saben si aconseguiran arribar a la illeta salvadora del banc. S'ajunten amb nosaltres i les hi acompanyen, mentre per la dreta i per l'esquerra les bicicletes gairebé se'ns emporten. Algú- poca gent hi ha doncs la resta ja ha desistit de passejar pel perill - diu no sé quina història d'una cursa. Però no aconseguim trobar cap indicador ni res per l'estil. Només tenim una dèria: arribar al cotxe, fet que finalment aconseguim. Ens mirem uns als altres i respirem fons. Sembla que ningú ha pres mal. Del passeig ni en parlem. Un altre dia hauré d'anar al poble del meu gendre, em diu ell seriosament.