martes, 9 de noviembre de 2010

ELS NOSTRES CEMENTIRIS



És curiós com parlar dels cementiris, com de qualsevol altre assumpte relacionat amb la mort, és, a la nostra cultura, un tema tabú. Jo mateixa n’he defugit sempre fins que no hi he tingut una persona molt estimada, esdeveniment que ha fet que sentis els cementiris molt més propers.
Recordo els viatges que havíem fet per arreu d’Europa, quan a voltes passejàvem  pels jardins farcits de creus i de flors. Fos a primera hora amb la frescor del matí, fos dimarts o fos diumenge,  eren bonics de veure i fins i tot formaven part del passeig habitual dels habitants del poble. Aquí, malauradament, ens trobem a l’altra banda: els nostres cementiris estan gairebé sempre tancats; les làpides amuntegades una sobre de l’altre llueixen flors marcides o de plàstic descolorit i els murs de pedra gris i freda els aïlla encara més del mon dels vius. Una sensació de decadència, d’abandonament i de solitud captiva tots els seus racons i s’escampa pels voltants. I, el que és més trist, ningú hi passeja. Com és que deixem els nostres morts, aquelles persones que ens han omplert la vida de projectes i d’il·lusions, tan soles i abandonades?
D’altra banda, també, com és que si algú te ganes d’acompanyar un estona a la persona que estima i que ja no té al seu costat, no pugui accedir a la seva sepultura?
Suposo que com jo, hi ha gent que sent la necessitat de visitar-los, de parlar amb ells de les coses que compartien, de portar-los-hi flors alegres i plenes de vida, com si així els hi poguéssim oferir un tros de la vida que han perdut. D’altres persones, tal vegada més creients, els hi agrada resar parenostres amb la intenció de proporcionar-los-hi una vida més eterna on poder-se retrobar de nou. Qualsevol cosa és vàlida per temperar el sofriment de la pèrdua i per intentar retenir-los una mica més entre nosaltres.
Els nostres cementiris no formen part del nostre món i tampoc s’hi pot entrar, la majoria de vegades. L’últim dia que m’hi vaig apropar per passar una estona amb ell, estava tancat, gairebé com sempre. Des de la porta de ferro que em barrava el pas vaig sentir el silenci que l’acompanyava i vaig entreveure la seva nova llar, i els pètals marcits de les roses que hi havia deixat un parell de setmanes abans. I, des d’aquells metres infranquejables que ens separaven, pel destí i també incomprensiblement, per les normatives municipals,  el vaig enyorar encara més.

2 comentarios:

  1. La nostra cultura ens ha ensenyat a separar la vida de la mort, com si fossin dos fets diferents. Fins que no acceptem que la mort forma part de la vida, passaran aquestes coses que dius tu.
    No hi ha vida sense mort i no hi ha mort sense vida.
    Un cementiri que val la pena visitar és el d'Arenys de Mar, on hi ha enterrat Salvador Espriu. Ell deia que els cementiris son "la casa dels morts".

    ResponderEliminar
  2. El problema no són els cementiris.
    És un tema cultural, con diu en Toni, però també social. Com creus que es podria passejar per un parc-cementiri si ni tan sols podem passejar per un parc-parc.
    Has vist com tenim els nostres parcs? O qualsevol espai públic? Què passaria amb un cementiri si el tinguessin obert i sense policia custodiant-lo...? Destrossat en dos dies!
    A molts llocs d'Europa tenen la cultura de "lo públic" com lo de tots i, per tant, digne de cuidar.
    Aquí la cultura de "lo de tots" és: agafa la teva part i destrossa-la, és gratis...

    ResponderEliminar