LA CAPITAL DE LA BOIRA EN OBRES (1ER CAPÍTOL)

Sempre m’ha fascinat el tema de les obres. Potser perquè la meva lògica difereix tant de la lògica de qui les fa,  potser perquè per més que he intentat entendre la dinàmica que les regeix sempre m’he quedat a les beceroles.

Decididament, no podria ser arquitecte, ni aparellador, ni contractista.  Com a molt podria arribar a ser paleta, però això sí, sense dret a queixa ni tampoc a qüestionar el perquè es fan les coses de tal o qual manera, ja que la massa treballadora momes te sentit si treballa, no si pensa.

Aquest dies, doncs, com si vinguessin eleccions, les obres envaeixen la Capital de la Boira.  Jo diria que gairebé no hi cap barri on no trobis una excavadora, terra remoguda, soroll maquiavèl·lic o bé pols, molta pols. Una boirina cendrosa o millor dit, sorrosa, planeja cada dia per sobre del poble i foragita la nostra boira de tota la vida.

De totes les obres que es fan, però, la que em crida més l’atenció són les obres de la plaça, i no precisament  per la seva magnitud. Cada matí quan hi passo a les 8 trobo un reguitzell de camions que fan cua fins més enllà de la biblioteca. Ben aparcats, un rere l’altre esperen impassibles el seu torn per carregar la terra que arrenquen de la plaça. Els xofers d’aquests camions, a voltes 5, d’altres 7 ó 8 (alguna vegada n’he arribat a comptar 12) fan petar la xerrada mentre, a la seva manera, dirigeixen unes obres que, a aquest pas, no s’acabaran mai i malbarataran el pressupost.

Llavors em surt la lògica que se li pressuposa a tothom. Per què no lloguen menys camions i així s’estalvien costos, en comptes de tenir personal i maquinaria parats? Dins la plaça només hi acostuma a haver una perforadora i una excavadora (alguna vegada arriben a ser dues). Com pretenen doncs carregar tots aquests camions al mateix temps? Inevitablement em venen a la memòria imatges que tots tenim en el nostre subconscient: les típiques obres a la carretera, els cotxes circulant molt a poc a poc i en fila mentre un bon pilot d’operaris, amb cas i davantal groc, estan parats al mig de la carretera deliberant sobre qui sap el que.

 

ELS NOSTRES CEMENTIRIS

És curiós com parlar dels cementiris, com de qualsevol altre assumpte relacionat amb la mort, és, a la nostra cultura, un tema tabú. Jo mateixa n’he defugit sempre fins que no hi he tingut una persona molt estimada, esdeveniment que ha fet que sentis els cementiris molt més propers.

Recordo els viatges que havíem fet per arreu d’Europa, quan a voltes passejàvem  pels jardins farcits de creus i de flors. Fos a primera hora amb la frescor del matí, fos dimarts o fos diumenge,  eren bonics de veure i fins i tot formaven part del passeig habitual dels habitants del poble. Aquí, malauradament, ens trobem a l’altra banda: els nostres cementiris estan gairebé sempre tancats; les làpides amuntegades una sobre de l’altre llueixen flors marcides o de plàstic descolorit i els murs de pedra gris i freda els aïlla encara més del mon dels vius. Una sensació de decadència, d’abandonament i de solitud captiva tots els seus racons i s’escampa pels voltants. I, el que és més trist, ningú hi passeja. Com és que deixem els nostres morts, aquelles persones que ens han omplert la vida de projectes i d’il·lusions, tan soles i abandonades?

D’altra banda, també, com és que si algú te ganes d’acompanyar un estona a la persona que estima i que ja no té al seu costat, no pugui accedir a la seva sepultura?

Suposo que com jo, hi ha gent que sent la necessitat de visitar-los, de parlar amb ells de les coses que compartien, de portar-los-hi flors alegres i plenes de vida, com si així els hi poguéssim oferir un tros de la vida que han perdut. D’altres persones, tal vegada més creients, els hi agrada resar parenostres amb la intenció de proporcionar-los-hi una vida més eterna on poder-se retrobar de nou. Qualsevol cosa és vàlida per temperar el sofriment de la pèrdua i per intentar retenir-los una mica més entre nosaltres.

Els nostres cementiris no formen part del nostre món i tampoc s’hi pot entrar, la majoria de vegades. L’últim dia que m’hi vaig apropar per passar una estona amb ell, estava tancat, gairebé com sempre. Des de la porta de ferro que em barrava el pas vaig sentir el silenci que l’acompanyava i vaig entreveure la seva nova llar, i els pètals marcits de les roses que hi havia deixat un parell de setmanes abans. I, des d’aquells metres infranquejables que ens separaven, pel destí i també incomprensiblement, per les normatives municipals,  el vaig enyorar encara més.