viernes, 19 de noviembre de 2010

LA CAPITAL DE LA BOIRA EN OBRES (1ER CAPÍTOL)

Sempre m’ha fascinat el tema de les obres. Potser perquè la meva lògica difereix tant de la lògica de qui les fa,  potser perquè per més que he intentat entendre la dinàmica que les regeix sempre m’he quedat a les beceroles.
Decididament, no podria ser arquitecte, ni aparellador, ni contractista.  Com a molt podria arribar a ser paleta, però això sí, sense dret a queixa ni tampoc a qüestionar el perquè es fan les coses de tal o qual manera, ja que la massa treballadora momes te sentit si treballa, no si pensa.
Aquest dies, doncs, com si vinguessin eleccions, les obres envaeixen la Capital de la Boira.  Jo diria que gairebé no hi cap barri on no trobis una excavadora, terra remoguda, soroll maquiavèl·lic o bé pols, molta pols. Una boirina cendrosa o millor dit, sorrosa, planeja cada dia per sobre del poble i foragita la nostra boira de tota la vida.
De totes les obres que es fan, però, la que em crida més l’atenció són les obres de la plaça, i no precisament  per la seva magnitud. Cada matí quan hi passo a les 8 trobo un reguitzell de camions que fan cua fins més enllà de la biblioteca. Ben aparcats, un rere l’altre esperen impassibles el seu torn per carregar la terra que arrenquen de la plaça. Els xofers d’aquests camions, a voltes 5, d’altres 7 ó 8 (alguna vegada n’he arribat a comptar 12) fan petar la xerrada mentre, a la seva manera, dirigeixen unes obres que, a aquest pas, no s’acabaran mai i malbarataran el pressupost.
Llavors em surt la lògica que se li pressuposa a tothom. Per què no lloguen menys camions i així s’estalvien costos, en comptes de tenir personal i maquinaria parats? Dins la plaça només hi acostuma a haver una perforadora i una excavadora (alguna vegada arriben a ser dues). Com pretenen doncs carregar tots aquests camions al mateix temps? Inevitablement em venen a la memòria imatges que tots tenim en el nostre subconscient: les típiques obres a la carretera, els cotxes circulant molt a poc a poc i en fila mentre un bon pilot d’operaris, amb cas i davantal groc, estan parats al mig de la carretera deliberant sobre qui sap el que.
 

martes, 9 de noviembre de 2010

ELS NOSTRES CEMENTIRIS



És curiós com parlar dels cementiris, com de qualsevol altre assumpte relacionat amb la mort, és, a la nostra cultura, un tema tabú. Jo mateixa n’he defugit sempre fins que no hi he tingut una persona molt estimada, esdeveniment que ha fet que sentis els cementiris molt més propers.
Recordo els viatges que havíem fet per arreu d’Europa, quan a voltes passejàvem  pels jardins farcits de creus i de flors. Fos a primera hora amb la frescor del matí, fos dimarts o fos diumenge,  eren bonics de veure i fins i tot formaven part del passeig habitual dels habitants del poble. Aquí, malauradament, ens trobem a l’altra banda: els nostres cementiris estan gairebé sempre tancats; les làpides amuntegades una sobre de l’altre llueixen flors marcides o de plàstic descolorit i els murs de pedra gris i freda els aïlla encara més del mon dels vius. Una sensació de decadència, d’abandonament i de solitud captiva tots els seus racons i s’escampa pels voltants. I, el que és més trist, ningú hi passeja. Com és que deixem els nostres morts, aquelles persones que ens han omplert la vida de projectes i d’il·lusions, tan soles i abandonades?
D’altra banda, també, com és que si algú te ganes d’acompanyar un estona a la persona que estima i que ja no té al seu costat, no pugui accedir a la seva sepultura?
Suposo que com jo, hi ha gent que sent la necessitat de visitar-los, de parlar amb ells de les coses que compartien, de portar-los-hi flors alegres i plenes de vida, com si així els hi poguéssim oferir un tros de la vida que han perdut. D’altres persones, tal vegada més creients, els hi agrada resar parenostres amb la intenció de proporcionar-los-hi una vida més eterna on poder-se retrobar de nou. Qualsevol cosa és vàlida per temperar el sofriment de la pèrdua i per intentar retenir-los una mica més entre nosaltres.
Els nostres cementiris no formen part del nostre món i tampoc s’hi pot entrar, la majoria de vegades. L’últim dia que m’hi vaig apropar per passar una estona amb ell, estava tancat, gairebé com sempre. Des de la porta de ferro que em barrava el pas vaig sentir el silenci que l’acompanyava i vaig entreveure la seva nova llar, i els pètals marcits de les roses que hi havia deixat un parell de setmanes abans. I, des d’aquells metres infranquejables que ens separaven, pel destí i també incomprensiblement, per les normatives municipals,  el vaig enyorar encara més.

miércoles, 27 de octubre de 2010

El passeig és un carmí bici

El dia és esplèndid. Després del fred de tota la setmana, -cada matí voregem els 0 graus- avui fa un sol de miracle i s'està d'allò més bé.
I jo que penso: quin dia més bonic per passejar les netes. Truco a la meva filla que viu a 25 km. d'aquí i li venc el producte: que si nostre passeig és el més bonic, que si té, com a mínim, dos quilòmetres de punta a punta, que hi ha arbres per parar el sol i clarianes perquè entri el mateix sol. No em costa gaire convèncer-la. De fet les seves arrels són d'aquí i s'estima aquesta seva terra.
L'arribada és triunfal: cotxets amunt i avall, les petitones amb l'il·lusió a la cara i el gendre, que no és d'aquí, portant-me la contrària, com sempre, que si aquest passeig és l'unica cosa bona que tenim, que què més voldríem que fes dos quilòmetres, que per maco, el seu, de poble.
I comencem l'aventura, perquè fer aquests dos o un i mig o bé tres quilòmetres, tan se val, pot esddevenir una autèntica aventura si ho intentes un diumenge, que evidentment és el dia més avinent per probar-ho.
Tot plegat, una ventada que no arribo a descobrir des d'on m'ha arribat, m'escabella el serrell. Miro a la néta que m'està dient, iaia fred. Encara no he acabat de cordar-li la jaqueta que un cicló gairebé se'ns emporta. Aquesta vegada aconsegueixo veure'n la causa: un grup de ciclistes han passat a tot gas just un parell de metres de nosaltres. La nena s'ha espantat. Però no tinc temps de consolar-la que ja hi tornen. Són uns altres, el jersei és d'un altre color, però van a la mateixa velocitat i no s'estàn d'històries. Sembla ser que tenen prioritat de pas. La mossa, mentre, veu els ànecs del riu i s'hi apropa. Mal fet. Una mica més i l'enxampen. El bicilista, però, s'enfada. Ha tingut que parar i ha perdut pistonades. Mira per on, i jo que em pensava que un passeig era per passejar!. Sembla que ens estiguin invadint, n'hi ha per tot arreu. Mica en mica ens anem agrupant tots per presentar un bloc més compacte i aturar-ne l'atac. Un tros més enllà ens trobem amb la meva mare i la seva germana que amb el pas de tortuga que porten, no saben si aconseguiran arribar a la illeta salvadora del banc. S'ajunten amb nosaltres i les hi acompanyen, mentre per la dreta i per l'esquerra les bicicletes gairebé se'ns emporten. Algú- poca gent hi ha doncs la resta ja ha desistit de passejar pel perill - diu no sé quina història d'una cursa. Però no aconseguim trobar cap indicador ni res per l'estil. Només tenim una dèria: arribar al cotxe, fet que finalment aconseguim. Ens mirem uns als altres i respirem fons. Sembla que ningú ha pres mal. Del passeig ni en parlem. Un altre dia hauré d'anar al poble del meu gendre, em diu ell seriosament.

viernes, 8 de octubre de 2010

Salvem o condemnem el cedre blau?

Què t'han fet, pobre cedre blau, fill predilecte i amic fidel del nostre poble!
T'han salvat de la forca però t'han acabat amputant gairebé totes les branques!
Damunt del verd que llueix brillant en aquesta tardor plujosa, sembles un espanta ocells gegantí, que intenta aguantar-se dempeus, sense massa encert ni gràcia.
T'havia costat 42 anys arribar a ser el més majestuós i bonic de la plaça i ara t'has convertit en el més escardalenc del passeig.
la gent, nostàlgica i també encuriosida, et visita en la teva nova llar per saber de la teva sort. Se t'apropen amb la il·lusió de retrobar un vell amic, i s'allunyen després de veure't, tristos, vençuts.
No sé si viuràs, si arrelaràs lluny de la teva naixença, si les teves branques rebrotaran a la primavera i si els ocells tornaran a fer niu enmig dels teus braços.
Però ara mateix, sol i despullat al bell mig del prat, ets com un animaló ferit i desemparat davant l'hivern.
Et miro i m'entristeix el teu destí i se m'acut, com si fos una premonició, que quin serà també el destí del nostre poble, la Capital de la Boira.




miércoles, 29 de septiembre de 2010

Tot i que ja feia temps que ho sospitava, avui, per fi, n'he tingut la certesa.
Ha set aquest matí, poc abans de les 8. Mentre passejava pels jardins que voregen el cementiri amb la meva gossa, he tingut la sensació que algú em seguia.  No acostumo a tenir por i menys en un lloc públic a una hora que, encara que fosqueja, ja es de dia. La Tundra, la meva gossa, anava a la seva bola i no s'adonava de res (tot sovint em pregunto que faria en el cas que algú m'ataqués). He apressat una mica la marxa sense mirar enrere per guanyar temps i posar distància però no m'ha servit de res. M'han atrapat. (de fet jo anava a peu i ells en cotxe)  M'han mirat de dalt a baix, gairebé com si fos una delinqüent, han comprovat que la Tundra anés lligada i finalment, tot airosos, sense ni tan sols desitjar-me un bon dia, han continuat el seu camí, buscant una presa més fàcil, una presa que, tal vegada moguda per un sentiment de llibertat, hagués deslligat un momentet el seu gos perquè jugués una estona.
Una vegada més ( i ja en fa unes quantes) m'he sentit estranya, gairebé com forestera al meu propi poble.M'ha semblat que estava fent una malifeta, que si tenir un gos sembla ser que ja és un greuge, no parlem de passejar-lo.
Estic d'acord en certes normes que son necessàries per una bona convivència, com  portar-los lligats dins de la ciutat i, per suposat, recollir-ne els excrements, però d'això a que se'ns vigili i segueixi com si fóssim malfactors, hi ha un bon tros, un tros que cada dia és fa més absurd i més gran. Des de quan la nostra cultura ha repudiat els gossos? On els podem portar si només hi ha un espai per ells a l'altra banda de la ciutat? Per què ens controlen fins i tot a les afores, on només hi ha camps? Què potser les arques municipals, s han d'omplir amb aquests tipus de multes? Quin serà llavors el proper pas: una multa per cada lladruc?
Sempre m'havien dit que entre el blanc i el negre existia el gris. A la Capital de la Boira, el gris s'ha exhaurit.

lunes, 27 de septiembre de 2010

Capital del Ter o de la Boira?

Soc novata amb el tema dels blogs, però està clar que qualsevol eina que serveixi per expresar-nos s'ha de valorar i tenir en compte.
Quan obria aquest ara fa uns minuts, m'ha demanat quin nom li volia posar i  m'he quedat un moment en blanc.
De sobte, però, m'ha vingut a la memòria el lema de "Manlleu Capital del Ter" i m'ha semblat que si el meu propòsit en aquest blog era parlar de temes majoritariament de Manlleu, també li venia bé el sobrenom de Capital de la Boira, amb tot el que aquest títol comporta: clars/obscurs que es succeeïxen, moltes vegades alhora i que si be a voltes ens deixen veure el sol, moltes vegades també enmascaren la realitat de les coses.
Veurem que en surt de tot plegat. Un nou viatge al que hi esteu tots convidats a dir la vostra.